Per això, reduir el malbaratament no pot consistir només a dir als infants que “s’ho acabin tot”. De fet, aquesta seria una mirada massa simple. Prevenir vol dir revisar el conjunt del sistema: ajustar racions a l’edat i al consum real, anticipar absències i sortides, detectar els plats amb menys acceptació, revisar receptes o textures quan cal, millorar la presentación dels aliments i coordinar bé cuina, monitoratge i responsables de centre.
També hem après que allò que no mesurem costa molt de transformar. Per això fem quantificacions periòdiques del malbaratament i diferenciem què sobra a cuina, què queda del servei i què torna dels plats. No es tracta de pesar per pesar, sinó de fer-nos preguntes per prendre decisions més ajustades a cada menjador.
Per què avui ha sobrat tant aquest primer plat?
- Ha fallat la previsió?
- La ració era massa gran?
- És un aliment poc conegut?
- Hi havia menys infants dels previstos?
I és que el menjador escolar és també un espai educatiu. Durant el temps educatiu del migdia passen moltes coses que van molt més enllà del dinar. Els infants aprenen a escoltar el seu cos, a decidir quant necessiten, a tastar aliments nous, a entendre d’on ve el que mengen i a responsabilitzar-se de les restes que generen.
Quan participen en un pesatge, en una assemblea o en una activitat, el malbaratament deixa de ser un concepte abstracte i es converteix en una realitat que poden observar i sobre la qual poden actuar.
Una de les coses que millor funciona és fer-los protagonistes. No donar-los només el missatge, sinó permetre que preguntin, comparin, proposin i comprovin si els canvis serveixen. També funciona treballar l’hàbit de tastar sense convertir l’àpat en una batalla.
Hi ha, a més, una dimensió que sovint oblidem quan parlem de restes: quan llencem menjar, també llencem territori. Darrere d’un tomàquet, una poma, unes llenties o un tros de pa hi ha terra, aigua, energia, transport, hores de feina i persones productores. En el nostre model alimentari intentem treballar, sempre que és possible, amb producte de proximitat i posar en valor aquesta cadena. I això fa que cada aliment que acaba a la brossa tingui un significat encara més gran: no només perdem menjar, perdem una part dels recursos i del treball que l’han fet possible.
Treballar el malbaratament des d’escoles de terrioris rurals com la Segarra, l’Anoia, l’Urgell, el Solsonès o la Noguera també ens permet parlar de sostenibilitat des d’una realitat molt concreta. Molts infants viuen envoltats de camps, pagesia i petits municipis. Relacionar el que tenen al plat amb aquest entorn ens ajuda a fer visible que l’alimentació no és una cosa desconectada del territori, sinó una xarxa de persones, recursos i decisions.
Si alguna conclusió m’emporto d’aquests anys és que reduir el malbaratament no depèn d’una gran acció, sinó de moltes decisions petites però sostingudes. Planificar millor. Ajustar una ració. Preguntar als infants. Escoltar els equips. Mesurar. Revisar un plat que no funciona. Explicar d’on venen els aliments. Fer visible el que hem aconseguit. I tornar a començar.
El repte no és aconseguir un menjador on mai sobri absolutament res. El repte és construir menjadors que siguin capaços d’observar-se, aprendre i millorar. Menjadors on el menjar es valori no només pel que alimenta, sinó també per tot el que representa, i on cada migdia sigui una oportunitat per educar en una manera més responsable de consumir, cuidar els recursos i cuidar el territori.
